SA NOSTRA LLENGO BALÉÀ.

SA NOSTRA LLENGO BALÉÀ: A finals d’es siggle XIX y durant casi tot es sigle XX, ets intelettuals y es lliterats baléàrics, descontant es que per tení més vêntas, se posaren a’scriure emb sas nórmas de s’Insitut d’Estudis Catalàns, tal com mos dona cónta don Mikèl d’Unamuno a sa séva òbra “Andanzas y vivencias españolas” publicada a 1916: (sic)

«…los literatos mallorquines propenden a escribir, no en la lengua viva de su tierra, sinó en catalán.

Los literatos y los intelectuales, aquí, generalmente son catalanistas más que mallorquinistas. El gran poeta don Juan Alcover, después de haber estado mucho tiempo haciendo versos en castellano, no acudió a la lengua de su cuna, de su hogar, de su ciudad nativa, sinó al catalán, a una lengua que no tiene menos convenciones que el castellano oficial.

» O en es Bolletí de sa Sociedat Aqueològica Luliana de 1886, nr. 35, hon se separan perfèttament sas òbras escritas en mallorquí de sas escritas emb altres idiomas incluínd es català. Hon en es Sumari mos trobam emb una relassió de témas que díu: Capítol IV. Fuyas de s’Àlbum de la Mare de Déu del Puig (Conclusió), (poesías), mallorquina de D. Joseph Franquesa, llatina de D. Joaquín Bennassa, catalana de D. Fèlix Ubach.

O sía, qu’en es sigle XIX, aquí se diferensiava es mallorquí d’es català còma lo que són, duas llengos diferensiadas. Més endevant an aquest matex Bolletí trobam que dona cónta de sa relassió d’òbras qu’heyà dins sa bibbliotèca de s’Institut Provinsial Ramón Llull diguend: Vêt aquí una mostra més de que, de sempre, aquí, a Baléàs, sempre s’ha diferensiad s’idioma mallorquí o baléà, d’es català. May, fins a s’arribada d’es nassionalisme català a prinsipis d’es sigle XX, s’asseptava que sa nostra llengo fos sa matéxa que sa catalana.

Y en referènsi en ets altres lliterads, es que se posaren a’scriure en mallorquí o menorquí o ervissênc, a finals d’es sigle XIX y principi d’es XX, continuand emb sa tradissió lletrari baléà d’En Binimèlis, d’En Daméto, En Bièl Maura, etc., varen tení sas séuas duttas a s’hòra de posarsê a’scriure emb sa séua llengo mare. Pentura, segurament, per desconexe s’etzistènsi de sa gramàtica d’En Juan Pèp Amengual, editada a principis d’es sigle XIX; y axí mos trobam emb so comentari d’En Tomàs Aguiló y Cortês, autó de sa Rondaya de Rondayas, que va déxà escrit en es pròleg: «…En matèri d’Ortografía li he pégad per sa descosida, axí com m’ha dittad es carabassot; qu’aquí tots anam a las ultras, sensa régglas ni un fòtil mort; y lo pitjó, que de vegadas d’allà hon hauríam de pendre llum prenim fum, pêrqu’es millós mèstres pentura duan es capell d’espart, y de llevò ensà, hem anads de mal en pitjó, pêrqu’ets autos mallorquíns han féta mólta bòna feyna, però no s’han cuydads gens d’aquestas menudènsis ortográficas.»

Dins sa matéxa dinámica mos trobam es comentaris de s’autó de sa traducció d’es Quijjote a n’es mallorquí, féta a 1906, don Ildefonso Rullàn, que, en es comensament d’es tom segón diu: «Antes de comensà aquesta segona part, crêg d’el cas, benvolgud lettó, di cuatra còsas qu’atañen a s’Ortografía qu’has vist a sa primera. ¿No te parêx qu’ha sortida un poc desigual?. Idò has de sabre, que sa culpa no’s méua, sinó de tots cuàns han escrit emb sa nostra llengo, que no han sabud a quin Sant encomenarsê, sensa quédarlós més remêy que fé de sa capa un say. Tampoc, pensanthí bé, ténen élls tota sa culpa, sinó que la porêm donà en primé terme, a que noltros mallorquíns, mos trobam bords d’una autoridad acadèmica que puga fé surà es séu parexe demunt es de tots ets altres.

Y per axò cada ú tira p’es séu vent y dins sa nostra llengo y sa catalana hey réyna aquesta llibertad; qu’en mitj de tot, es un conhort, pêrque sa faltas d’ortografía que mometêm no arriban a sê venials, y estam segús de que no mos trattaràn d’assessinos si llévam una atxe, ni de bàrbaros si no la posam en es séu llog.» Però no acaban aquí sas quéxas demanand un’autoridad acadèmica que pòsi órde entr’ets intelettuals mallorquíns, editand una ortografía estàndart.

Es pròpi Mossên María Tòni Alcové, en es comensament d’es IV tom de rondayas, editad a 1923, cuand ja havía déxad definitivament es séus carregs dins s’Institut d’Estudis Catalàns, també mos diu: «Es tóms de rondayas pubblicadas fins aquí, no presentan un sistéma ortogràfic constant ni definitiu. No ês gens bò ataña tal sistéma dins una llengo d’una fonètica tan complicada com sa nostra, y d’una morfología tan mala d’enderdellà; emb tans de siggles com som passads casi sênsa conrèu lliterari.

El qui en tenga un de sistéma ortogràfic que responga satisfattòriment, qu’el mos mostr y l’asseptarêm emb sas duas mans.» Resumind, que tots demenavan emb ansi, sa necessidat d’una istitussió acadèmica que confeccionàs un’ortografía pròpi d’es baléà, que donàs cabuda a sa séua fonètica y complicada morfología. Llèstima que tots élls ja siguin mors, pêrque de bon segú que n’estarían ben conténs de qu’etsistêsqui una istitussió llingüística com ês sa Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà, y qu’ademés hagui reflettad dins sa nòva gramàtica, una Ortografía que regula precisament sa nostra complicada morfología, com díu en Mossên Alcové.

No ha estada una feyna senzilla, maldement haguêm partid de sas gramàticas antigas, ja que, sa baléà, ês una llengo viva, una llengo qu’està emb constant evolusió, admatend paraulas d’altras llengos forastéras y estarengéras, com són: ordenadó, internet, sandvitx, set, penal, etc., pêrqu’axí eu duan es tems que mos ha tocad viure, emb tans d’adelantos tènnics y visuals. Hon totas sas llengos romànicas estàn admatend paraulas de sas llengos germànicas, principalment de s’Inglês, llengo de sas cuestións tènnicas y de relassió internassional.

Ês una llèstima, que, personas declaradament baléàricas com En Juan Font Rosselló o En Pèp Zaforteza o en Biel Barceló o En Mikèl Nigorra, totas éllas personas emb mólta de lletra, renéguin d’aquest tresò llingüístic y filològic qu’ês sa nostra llengo baléà, y s’afèrrin a s’ortografía catalana còma pagellidas sênsa uys ni oreyas, per no escoltà ni veure, que, escrigend emb ortografía catalana s’està escriguend en català.

Y que de tant d’escriurerhí, en català eu acabaràn xerrand. Però es Membres de s’Acadèmi, y voltros, no mos baxarêm es calsóns de sa dinnidat cultural, per molt que mos oferêsquin surtí demunt es diaris, per mols de dobbés que mos oferêsquin, per moltas de coronas de lloré que mos vulguin posà; noltros no traicionarêm a n’es lliterads que mos pressedíren, noltros no renegarêm may d’escriure com élls; noltros, tots noltros, en definitiva, no renegarêm d’escriurem emb sa llengo que mos enseñaren sas nostras mares, ¡noltros no renegarêm d’escriure axí com xerram!. Móltas de grassis.

Mikèl Garàu y Rosselló